Dilluns, 15 d'abril - Un migdia, una nit, una alba i una de Tarantino

He arribat a Xina dintre les entranyes d’un Boeing 787 operat per Cathay Pacific, una mena de low cost intercontinental. El trajecte ha durat unes dotze hores. En aquest lapse he vist dues pel•lícules a bord; he provat de dormir en totes les postures imaginables sobre un seient amb escassa possibilitat de reclinació; he vist el migdia europeu, la nit russa i l’alba xinesa; les aigües glaçades dels llacs de Yekaterimburg, els primers rajos de llum del nou dia reflexats als rius de Xinjiang i Mongòlia Interior; tot des d’onze mil metres d’alçada. Un aterratge suau, uns tràmits duaners lents i engorrosos (a ulls, al menys, d’un europeu que mai havia necessitat passaport), una maleta que triga massa a sortir per la cinta transportadora, uns tràmits d’emissió de visat a l’aeroport de Hong Kong que s’allarguen fins a set hores, un viatge de tres quarts d’hora dintre un taxi amb cinc turistes més (ells, a aquesta mena de taxis amb capacitat per a vull persones en diuen, en un truc eufemístic i de màrqueting, “limousine”) i una cua de gairebé una hora per a creuar la frontera després, Shenzen em saluda.

 
No és una gran foto, però és el primer que he vist d'esta ciutat.

 Ja estava avisat de que no és una ciutat particularment bonica, principalment perquè no té història. Fa unes tres dècades, Shenzen a penes existia més enllà d’una sèrie de vil•les de pescadors. Una inversió governamental colossal i la seua designació com a Zona Econòmica Especial (és a dir, amb una legislació econòmica més laxa que a la resta del territori nacional) van suposar un boom que ha porta esta ciutat a ser una de les de més ràpid creixement a Xina (i estem parlant d’un país que creix molt ràpid) i a tindre una població que supera amplament els deu milions d’habitants. Està atestada d’empreses dins el camp de l’electrònica (és la seu, de fet, de la tristament cèlebre Fox Conn). No és a primer cop d’ull massa diferent a qualsevol d’aquestes grans urbs xineses que estem farts de vore a la televisió (Beijing i Shangai): un bosc desordenat d’edificis altíssims construïts amb escàs mirament pel que respecta a integració amb l’entorn; obres arquitectòniques que semblen respondre més a una voluntat per destacar (on ha quedat la llegendària humilitat xinesa?) que a una necessitat real d’espai per ocupar. Un cop instal•lat a casa, Silvia em porta a fer una volta per la zona, i edificis com l’ajuntament, el Sheraton i tot el que serà el nucli financer de la ciutat no fan més que confirmar estos pensaments. Durant el passeig, Silvia m’il•lustra amb la seua experiència amb els xinesos, i em prepara per a enfrontar una cultura amb formes i costums absolutament diferents de les que he conegut fins ara. Tot i això, el que pesarà més amb tota seguretat seran les meues pròpies vivències. No trigo a adonar-me’n de que els occidentals som vistos amb moltíssima curiositat pels locals; ens convertim en el centre d’atenció allà per on passem, som com estrelles pop, i fins i tot em diu Silvia que de vegades se li han apropat per demanar-li si es poden fer fotos amb ella. Per a algú com jo, tant poc amic de ser el centre d’atenció, este serà segurament un dels tràmits més difícils. Aquí no n’hi ha dissimul possible: els nostres trets són com un enorme cartell que resa “Sóc estranger” apegat a la front. Però no deixo de pensar que això ha de formar part de l’experiència, i que no em vindrà malament enfrontar unes circumstàncies tant diferents de les que he conegut fins ara. 

A les 8 Ruben surt de treballar i ens trobem per fi. És com la confirmació definitiva: estic aquí. Tot pren un apltre cos ara; ara també jo seré un espai buit al dinar familiar dels domenges. Estic amb ells a l'altra banda del món, pràcticament tant lluny com es pot anar del que ha estat la meva vida fins ara Però els pensaments grandiloqüents motivats pel xoc cultural duren el que triguem a arribar a casa: un sopar a base de pernil, truita de tonyina i pa amb tomata mentre miràvem l’última pel•li de Tarantino m’han fet oblidar temporalment com de lluny esteu tots.